• Divisió d'Honor Femenina
• KH7 BM Granollers
• Copa de la Reina

Míriam Moreno, jugadora del KH-7 BM Granollers, ens transmet les emocions que va viure durant el partit èpic i històric del KH-7 BM Granollers als vuitens de final de la Copa de la Reina

És tan difícil descriure amb paraules les sensacions, els moments, l'alegria, la tensió, els nervis d'un partit... que porto dues hores davant de l'ordinador sense saber per on començar, però ho intentaré: la meva sensació és la mateixa que la de tot el meu equip.

Portàvem un mes sense competir, amb una sensació extranya al cos durant tot el Nadal, amb ganes de tornar a la competició i demostrar que la primera part de la nostra temporada no havia estat la millor i menys després de la gran temporada que vam fer l'any passat. Per a molts, el partit del dissabte era un partit més; per a nosaltres, no només era el partit de vuitens de final de la Copa de la Reina. Era molt més: eren les ganes de demostrar tot el que estem treballant per a seguir a la categoria que ens mereixem, per a demostrar a aquells que segueixen confiant i als quals han deixat de fer-ho que encara ens queda molt handbol per a mostrar, que nosaltres no ens rendim ni quan tot està tot perdut, que volem fer gaudir a la gent amb el nostre esport... No necessitem guanyar la lliga ni guanyar una Copa de la Reina per a ser les millors: jo ja considero que el meu equip és el millor. Totes i cadascuna de les integrants del grup aporta el seu gra de sorra per a fer vibrar a la gent, perquè dia a dia el nostre equip sigui el millor, que si una cau, entre totes l'aixequem, que quan a les xarxes socials escrivim la paraules juntes, és perquè ho estem, perquè som un equip i perquè passi el que passi estem JUNTES en això.

El nostre rival, com tots els de la lliga, era molt fort. Sabíem que vindria amb moltes ganes, ja que a ningú li agrada perdre un partit. Però haig de dir al nostre favor que crec que pocs equips ens superen en ganes i ambició de demostrar el que som. Durant tot el partit la igualtat dels dos equips va ser clara, durant la meitat del primer temps i al final de l'enfrontament ens vam posar per damunt al marcador, però al final del segon temps, per algun que un altre error en els nostres llançaments, l'equip rival ens va empatar. Evidentment, els nervis que teníem estaven a flor de pell: els primers vuitens de final d'una Copa de la Reina que totes les de l'equip jugàvem per primera vegada i arribar a una pròrroga no és el que tothom s'imagina en un partit així. Crec que més d'una de les persones que estàvem al Palau volíem demanar al conserge que activés el desfibril·lador per si a algú se li parava el cor durant els penals... Més emoció ja no li podíem posar al partit... La tensió que teníem era màxima: crec que només entrar al Palau s'escoltava el batec del cor de totes les jugadores. Però viure aquest moment de nervis, de tensió, d'alegria durant uns penals en un partit així d'important no tothom pot dir que ho ha viscut, així que malgrat els nervis, no canviaria com va resultar el partit per cap altre.

La segona parada de l'Adri va ser clau per portar-nos el partit a la butxaca: sens dubte una de les aportacions més importants de l'enfrontament, però com bé ella va dir en una entrevista, totes i cadascuna de les accions que van fer sumar un gol al nostre favor han estat la clau per guanyar el partit. Com ja he dit abans, el nostre equip no es defineix per a dues o tres jugadores, sinó que cadascuna de l'equip forma part de totes les victòries i de la gran història que estem fent en aquest club.

Nosaltres no volem que ens recordin per ser l'equip que va arribar a uns penals en uns vuitens de final de la Copa de la Reina: volem ser recordades per tot el que estem lluitant per a guanyar cada partit, que quan les coses estan malament nosaltres volem donar-li la volta, que lluitem per tal d'aconseguir un dels nostres somnis, que els equips que ens guanyin ho facin perquè són millors que nosaltres i no perquè no hem lluitat fins al final. Volem que la gent ens recordi per haver-los fet gaudir en cadascun dels nostres partits, que la gent que ha deixat de confiar en nosaltres recordi que anem a fer que tornin a fer-ho. Perquè som un gran equip i JUNTES aconseguirem el que sigui. Em sento la persona més afortunada d'aquest món i dono les gràcies a cadascuna de les jugadores del meu equip per deixar-me seguir somiant dia sí i dia també. Com sempre us dic: lluito per i per al meu equip. Seguim somiant despertes, 'hermanas'!

 

Míriam Moreno

Jugadora del KH-7 BM Granollers

 

• Anterior
• Següent